Un regal per a la meva blogaire invisible: Pinyols d’aubercoc

Benvolguda Eva de les coses petites
Ens veiem embrancades en aquesta petita aventura de blogaires invisibles per mor de l’amic veidedalt, aficionat a montar tanganes veïnals , divertides i entretingudes. Ja ho deia la meva àvia “ més val un veí a la porta que un parent a Mallorca” , està clar que això ho deia de l’Eixample estant, per allò de que els que tens a prop són els que et donen un cop de ma quan ho necessites, i al final els acabes estimant més que a molts parents de sang. Però aquí estem, amb un veí a la porta de dalt que per coses de l’atzar ens presenta als que som al principat i als que sou a les illes. Ens separa una mica de mar blau, però ens uneixen moltes altres coses apart de la llengua comuna: les ganes d’escriure, de mostrar un bocinet de nosaltres mateixes a través de l’hiperespai blogaire, el gust per les coses petites i les ganes d’atrapar la realitat a través de l’objectiu fotogràfic.

Aquests dies de festes nadalenques he fet vacances en un poble de muntanya, on m’ha atrapat una nevada de mig metre i un gripot d’aquells que adoloreixen tots els ossos, així que no he tingut altre remei que seure a la vora del foc, sentint les màquines llevaneus que feinegant sense parar i el renou de la canalla al carrer amb els trineus i els intemporals ninots de neu. Entre son i son, quan el gelocatil feia el seu efecte i m’espavilava una mica, llegia . Vaig llegir un llibre que feia temps que esperava i que el tió beneït va tenir la bondat de cagar-me: els pinyols d’aubercoc de n’Emili Manzano. Amb aquest home comparteixo generació, una hora escurçada de lector cada dijous al canal 33, i també el gust per les coses petites. Havia llegit bones crítiques dels pinyols, però la lectura ha superat les expectatives : per l’ús del llenguatge, plagat de dolces mallorquinades ( si se’m permet l’expressió) i per la manera com et transporta, a través de petits relats, a fer un viatge per la seva memòria , enllaçant vivències, llocs i gent que ha estimat i estima encara a través del record. L’últim relat és el millor, el més trist i el que més m’ha tocat: adéu amb penyores secretes. És el comiat que no acabem de fer mai dels qui hem estimat i portem enganxats al cor ja de per vida. Tot plegat m’ha transportat a la meva pròpia infantesa, als records dels meus avis amb qui vaig passar tants estius, a les històries fosques que tenen totes les famílies, el remenar els calaixos prohibits del despatx de l’avi i trobar-hi peces del passat que han encaixat només després del pas dels anys.

En aquest blog estrenat de fa poc, només hi trobaràs comentaris de llibres que he llegit i la petjada que m’han deixat. I si es tracta de fer un regal, tenint com tens aquest gust per les coses petites , no puc fer altre cosa que regalar-te la recomanació dels pinyols d’aubercoc i esperar que el disfrutis com l’he disfrutat jo.

I per tancar aquest petit present de blogaire invisible, et deixo amb algunes coses petites que vaig atrapar amb l’objectiu de la Nikon estimada, durant uns dies de tardor en un poble mallorquí.

i jo he rebut un regal molt xulo i molt útil vista la meva adicció als llibres. Ha estat en Clint