divendres, 31 d’octubre del 2008

Ronda Naval sota la boira és la meva novel·la de capçalera.

Ronda naval sota la boira, és, sens dubte, el meu llibre preferit, el que m'ha fet més pessigolles i m'ha picat l'ullet més vegades al llarg de la lectura. Sempre el tinc a l'abast i de tant en tant l'obro per qualsevol pàgina i en llegeixo un trosset, és un llibre que m'ha acompanyat tota la vida.

Arran de remenar llibres per casa per culpa del QL, fa poc vaig caure en rellegir-lo per n-éssima vegada, i caram, no puc deixar de cridar a qui em vulgui escoltar: malalts i malaltes de llibres, llegiu-lo de dalt a baix, llegiu-ne els agraïments, l'auto-pròleg, les addendes , els comentaris al marge i les notes a peu de pàgina on contínuament fa l’ullet al lector. Tot ell és magnífic. I el pròleg.... el pròleg és tot el que un lector pot esperar d'un autor, retrata tan bé algunes “manies de lector” que sembla que la foto te l’hagin fet a tu.


I com a mania personal, hi puc afegir que no llegeixo mai els pròlegs dels llibres, només els llegeixo si els ha escrit el propi autor. Raó: la que explica en Pere Calders a les primeres línies del seu pròleg del Ronda Naval, que no m’agrada gens que un altre em digui què ( i perquè) m’ha d’agradar del llibre que tinc entre les mans. Potser va ser per això que em vaig enamorar del llibre ( i del autor) quan el vaig llegir per primera vegada ara ja fa una pila d'anys. No recordo d’on el vaig treure ni quan va ser la primera vegada que el vaig llegir. Suposo que va ser als 13 o 14 anys, quan em va agafar la fal·lera de llegir. No ho sé, pero és com si el llibre hagués format part de mi tota la meva vida


L’argument del llibre? Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança....i tants d’altres


Un parell de bocinets que em van agradar més que la resta

"El fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins"


"El jove Arinsal era el jove a ultrança que convertia la seva poca edat en militància. Era instructiu d'observar els seus esforços per ofegar la simpatia de qué estava dotat amb un aire doctoral que irritava".

...aquesta frase em va encantar per el que jo vaig tenir de "jove a ultrança", i cada vegada que en detecto un ( o una) m'entendreix el cor i aposto per la victòria de la simpatia.


Una mostra del próleg:" Lector amic, ves amb compte. Aquest llibre t'ha d'agradar per tals i tals raons, que si no es fan accesibles al teu enteniment, serà ben bé per culpa teva"


Una petita mostra del que s’ha dit de Pere Calders a la xarxa, no és primicia, però és interessant

Biografia UAB

Un blogaire


El que va dir ell en el seu moment

cuestionario proust

A El correo catalàn i aTV3


El que n’ha dit la seva fanilia.

El meu avi a TV3

per aqui hi trobareu que diu el seu fill gran, en Joan: "El conte predilecte del meu pare, per mi de llarg, és Ronda naval sota la boira.... I és dels que han tingut menys èxit. No ha tingut èxit, i jo el trobo genial. ......."




divendres, 24 d’octubre del 2008

Vida i llibres. Corazón tan blanco

A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

" .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. "esto tengo que contárselo a Berta", piensa uno (pienso yo, muchas veces)"

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.


El que s’ha dit de Corazón tan blanco a la xarxa

Lectors
Canalok
Linkara
Portalmundos

En un blog
Perdida entre libros

Bibliografia
Pàgina de Javier Marías



diumenge, 19 d’octubre del 2008

Què dir de’n Javier Marias?

Jo, tot el que puc dir és que em fascina, he llegit molt del que ha escrit i no me’n canso.
M’agrada la seva capacitat perquè et posis a la pell dels protagonistes d’una manera molt subtil. Et va acostant, de puntetes, als personatges per diferents punts de vista, i sense adonar-te, t’atrapa el personatge i ja te l’has fet teu.
M’agrada perquè és transgressor amb el llenguatge, amb la puntuació i amb la manera de mirar-se les coses. M'agrada i perquè aconsegueix transmetre alguna cosa, que, al cap i a la fi, és el que compta pels lectors . Jo llegeixo Javier Marias i m’emociono, somric, tinc por, em fa pensar en coses que m’han passat, en coses que he pensat . M’agrada i m’ho passo bé.

Sembla ser que Javier Marias divideix opinions, o t’agrada molt o no passes de la pàgina 10. M’he trobat amb amics amb qui normalment comparteixo gustos literaris a qui no els ha agradat gens.... cosa de gustos, ves. Potser és que si un busca una novel•la on hi passin coses, Javier Marias no és el seu autor: l’acció no és mai l’actor principal a les seves novel•les. Sempre hi ha un fil argumental que és l’excusa per divagar en diferents direccions, per analitzar situacions i personatges, en definitiva per passejar-te per un abisme de món on s’hi retrata el fons de l’ànima.

I aqui us deixo alguns enllaços, cap d'ells novetat
La seva pàgina

El que ha dit en Javier Marias
El semanal
El Pais

Una crítica ferotge
que no comparteixo.
La fiera literaria

dijous, 16 d’octubre del 2008

En Manzano, els Pinyols i alguns savis i erudits .

M’agrada el programa de l’Emili Manzano al C33: M’agrada la seva simpatia i respecte vers convidats i col.laboradors. M’agrada la seva mirada sorneguera, amb la que s’acomiada cada dijous i amb la que sembla, fins i tot, que li sàpiga greu deixar-nos fins la setmana següent. I m’agraden altres coses que ha fet. Tinc pendent de llegir el seu Pinyols d’Aubercoc. Sembla que l’hauré de comprar, ja que a la biblioteca no el tenen.


Mentre el llibre no arriba, us deixo un parell d’enllaços relacionats amb l’Emili Manzano. Si, ja ho sé, no són novetat, però si llegissim només novetats ens perdriem literatura de la bona

El que ha dit en Manzano...


.. mentre entrevista a Rosa Regàs

Clica l'entrevista

D’aquesta entrevista em va agradar molt la distinció que fa entre savis i erudits a la introducció. Ell és, sens dubte, un savi, amb molta traça quan es troba devant d’un erudit, tal com ha demostrat manta vegades a l’hora del lector.


... mentre l'entrevisten a Vilaweb

Clica l'entrevista


El que han dit altres

No sé si ja està tot dit dels Pinyols de l’Emili Manzano, però si que he trobat una bona pila de ressenyes de blocaires i periodistes, tots entusiastes tant per l’us del llenguatge com per la dolçor de les històries. Segur que quan el llegeixi, també el trobaré magnífic, i si no és així ja us ho faré saber. De moment no seré jo qui afegeixi encara més lletra, us remeto al que he anat trobant.


Algunes ressenyes del pinyols


RBA

Bloc L'ombra de l'atzavara

Bloc de Joan Perelló

Bloc que el llegir no emffaci perdre l'escriure

Bloc Des dels Alfacs

Bloc de David Figueres


I d'altres que en deu haver......



dilluns, 13 d’octubre del 2008

Em declaro quellegista

Em declaro quellegista. He trobat en el QL? ( un forum de llibres i de lectors) la mesura justa del necessitava. Hi puc deixar la meva opinió dels llibres que llegeixo, recomanar, antirecomanar, i també llegir la opinió de molta altre gent que han llegit i remenat llibres molt més que no pas jo

He descobert gent amb gustos literaris semblants als meus, i seguint les seves recomanacions, he conegut obres i autors que potser mai hauria llegit. He rellegit i recordat altres obres que tenia oblidades i que m'han fet reviure altres èpoques de la meva vida. He remenat els llibres que tinc a casa, buscant referències que demanava algun altre quellegista, m'he trencat els banyes intentant resoldre la superpregunta...
Confesso que des de el 23 d'abril, data en que es va obrir el QL?, llegeixo i remeno molts més llibres que no pas abans.

Feia temps que volia encetar un blog per compartir el que llegeixo amb altre gent que li agrada llegir i remenar llibres. Però el temps és limitat i ens l'hem d'aministrar. Ara l'enceto: avui dia per obrir un blog no cal ser un geni de l'hiperespai , però li auguro un futur incert i irregular. Per mantenir-lo cal ser un bon administrador de temps i energies, i en això no em declaro destre

Potser aqui acabaré recollint els comentaris i impressions que vaig deixant en el QL, o potser no. De moment queda obert el blog, un de tants.