Una història d’amor, si voleu, però més aviat la història d’una malaltia que pot destruir tot el que estimes. I no estic parlant de la malaltia més evident de la Júlia. Parlo de les opressions i les depressions de’n Michael, que no el deixen viure i destrossen el que més estima: la seva relació amb la Júlia i la seva vida com a músic.
És la història de’n Michael, un músic, que de jove està bojament enamorat de la Júlia, però la seva depressió el fa fugir sense donar explicacions. Una vegada asserenat, vol recuperar la relació, però no hi ha remei, la Julia també fuig perquè no la tornin a ferir. Tot i que al cap dels anys es retroben i es continuen estimant , no poden reprendre el que van deixar 10 anys enrera “ un ou no es pot desbullir i la confiança no es pot tornar a segellar”.
I entremig, la delicada relació dels músics d’un quartet de corda, la relació d’un violinista amb el seu violí, la passió per una música, la relació de la gent amb l’entorn on ha crescut i l’entorn on viu....una novel•la que està plena d’històries, i totes et diuen alguna cosa
La història m’ha tocat bastant, potser per la relació que he tingut jo mateixa amb les depressions, amb alguns deprimits i amb els músics.
Hi ha algunes coses que m’han recordat “opinions d’un pallasso” de Heinrich Boll. Un amor sincer però un amor impossible. Un amor culpable per a la dona ( tant la Júlia de una música constant com la Marie d’opinions d’un pallasso són catòliques ) que estimen amb passió però no poden deslligar-se de la culpa que els imposa la religió catòlica. L’adoració absoluta de l’home que reparteix la seva vida entre la dona estimada i l’ofici. En els dos casos un ofici que demana treure el més profund de la seva ànima, un pallasso i un músic, que s’han de donar totalment quan actuen. No hi ha final feliç i poca esperança en el futur ( en les opinions d’un pallasso encara menys) Ni el músic ni el pallasso són capaços de refer la seva carrera si no és al costat de la dona que estimen. Són gelosos i egoistes? O simplement extremadament sensibles com els hi demana el seu ofici?.
També hi ha la descripció minuciosa de la vida quotidiana quan estan sumits em la depressió. Afaitar-se, caminar o anar a comprar ( no diguem ja assajar) es converteix en missions complicades i l’autor aconsegueix transmetre de manera molt viva aquests estats d’ànim.
I aquí us deixo alguns enllaços d’altra gent que els ha agradat el llibre, cap d’ells novetat com ja és habitual
Blog de la pàgina musical
escuet Jordi Romero
un gomet enganxat a la música
4 comentaris:
poc a poc, com una tortuga...però seguint-te. Avisada estàs!
amic/amiga anònima ( o invisible?) , si els dos anem com una tortuga, no ens trobarem mai....Potser que m'aturi a mirar el paisatge i a veure a passar la veloç llebre, així també et veuré passar i et podré saludar. Mentre això no passa, que tinguis bones festes i omplis les teves reserves de bon humor per el 2009
Haurem d'accelerar doncs...q ja s'acosta reis!
Bon St. Esteve!
blogaire invisible, i si em deixessis alguna pisteta més per trobar-te?
Publica un comentari a l'entrada