dimarts, 30 de desembre del 2008

Bon humor i optimisme: Driving over lemons


Anònim lector del blog, et desitjo una bona dosi de bon humor a repartir de manera justa i mesurada durant els 365 dies del 2009.
L'humor no soluciona els problemes del món ni els personals, però és una eina universal i gratuïta que permet afrontar-los.

I per acomiadar l’any amb bon humor i optimisme recomano el llibre que vaig acabar tot just ahir: Driving over lemons ( entre limones) de Chris Stewart. Una parella d’anglesos compren una casa a Las Alpujarras per montar-hi una granja i viure en el paradís terrenal. El que passa és que el paradís terrenal està mig en ruïnes, no té aigua corrent, ni llum, ni tan sols un camí decent per arribar-hi, apart del petit inconvenient d’estar al costat equivocat del riu i per no haver no hi ha ni pont per atravessar-lo. Res de tot això impedeix a en Chris i l’Anna d’instal·lar-s’hi i amb una dosi d’optimisme que ja voldria saber on es compra, acabar-hi vivint de manera confortable i guanyant-se la vida criant bestiar i cultivant el que convingui .

La galeria de personatges que hi desfilen és impressionant. Des de en Pedro Romero,l’alpujarrenyo que els hi ven la casa i sembla que no té pressa per marxar,fins el bon veí i amic Domingo que fa tocar de peus a terra a en Chris quan l’optimisme britànic l’allunya del planeta terra. Per no parlar de la comunitat d’anglesos establerts a la zona, que asseguren el xoc cultural amb els autòctons i un reguitzell d’anècdotes molt divertides, talment per posar-los en un zoo en observació .

El que han dit per la xarxa dels limones
El Periodista digital

Un extens reportatge a “el pais”


Blogaire invisible

La meva blogaire invisible és una poeta que escriu amb una prosa que enamora, té els ulls verds i viu amb le pi de formentor clavat a l'ànima. Sembla que comparteix les seves coses amb el món blogaire des de fa 3 anys ben bons però algun problema tècnic la va fer canviar de sabates el març d'enguany.

M'imagino la seva finestra blava així
que és com recordo els dies de tardor que passo a vegades aprop del St LLorenç de la seva infantesa.

Apart del mar blau que ens separa físicament, crec que ens uneixen moltes coses

diumenge, 14 de desembre del 2008

Una música constant" de Vikram Seth

Un altre bon llibre que vaig llegir per recomanació d’alguns quellegistes ( Gina, Tina , Bruneti i Paitides) i encara estic bocabadada.

Una història d’amor, si voleu, però més aviat la història d’una malaltia que pot destruir tot el que estimes. I no estic parlant de la malaltia més evident de la Júlia. Parlo de les opressions i les depressions de’n Michael, que no el deixen viure i destrossen el que més estima: la seva relació amb la Júlia i la seva vida com a músic.

És la història de’n Michael, un músic, que de jove està bojament enamorat de la Júlia, però la seva depressió el fa fugir sense donar explicacions. Una vegada asserenat, vol recuperar la relació, però no hi ha remei, la Julia també fuig perquè no la tornin a ferir. Tot i que al cap dels anys es retroben i es continuen estimant , no poden reprendre el que van deixar 10 anys enrera “ un ou no es pot desbullir i la confiança no es pot tornar a segellar”.

I entremig, la delicada relació dels músics d’un quartet de corda, la relació d’un violinista amb el seu violí, la passió per una música, la relació de la gent amb l’entorn on ha crescut i l’entorn on viu....una novel•la que està plena d’històries, i totes et diuen alguna cosa

La història m’ha tocat bastant, potser per la relació que he tingut jo mateixa amb les depressions, amb alguns deprimits i amb els músics.

Hi ha algunes coses que m’han recordat “opinions d’un pallasso” de Heinrich Boll. Un amor sincer però un amor impossible. Un amor culpable per a la dona ( tant la Júlia de una música constant com la Marie d’opinions d’un pallasso són catòliques ) que estimen amb passió però no poden deslligar-se de la culpa que els imposa la religió catòlica. L’adoració absoluta de l’home que reparteix la seva vida entre la dona estimada i l’ofici. En els dos casos un ofici que demana treure el més profund de la seva ànima, un pallasso i un músic, que s’han de donar totalment quan actuen. No hi ha final feliç i poca esperança en el futur ( en les opinions d’un pallasso encara menys) Ni el músic ni el pallasso són capaços de refer la seva carrera si no és al costat de la dona que estimen. Són gelosos i egoistes? O simplement extremadament sensibles com els hi demana el seu ofici?.

També hi ha la descripció minuciosa de la vida quotidiana quan estan sumits em la depressió. Afaitar-se, caminar o anar a comprar ( no diguem ja assajar) es converteix en missions complicades i l’autor aconsegueix transmetre de manera molt viva aquests estats d’ànim.

I aquí us deixo alguns enllaços d’altra gent que els ha agradat el llibre, cap d’ells novetat com ja és habitual

Blog de la pàgina musical

escuet Jordi Romero

un gomet enganxat a la música

diumenge, 30 de novembre del 2008

El que resta del dia. Kazuo Ishiguro

Acabo de llegir "the remains of the day", i he quedat “touché !!!”
L'he llegit en anglés , em va arribar a les mans gràcies a un intercanvi de llibres que vem fer amb alguns quellegistes. Aquest forum només fa que donar-me alegries!!!
L’argument, ben conegut i simple: els records d’un majordom d’una casa senyorial anglesa entre els anys 20 i els anys 50. Acció cap ni una, però es fa un retrat de l’essencia i esperit profund de la vella Anglaterra que es digna de barretada.
El retrat del majordom és impagable. L’home te l’ofici tan interioritzat i n’està tan orgullós, que no es permet viure per ell mateix ni un sol moment, el seu únic objectiu a la vida és ser “un gran majordom”, i això compren un grau d’honor i dignitat que en la nostra societat actual es fa difícil d’entendre i podríem fins i tot confondre aquests valors amb submissió a l’amo. Si en algun moment viu una situació que demanaria expressar una punta de sentiments i mostrar la seva part humana, es neguiteja, es posa la cuirassa i actua maquinalment per tal de que res no s’escapi del seu control. Només al cap dels anys quan recorda aquestes situacions, se li planteja una ombra de dubte de que potser podria haver actuat d’una altra manera. Quan hi ha aquest dubte, la única pregunta que es pot fer és si la seva actuació va ser digna i honrosa( i si respectava l’esperit del lordship), i com que la resposta sempre és afirmativa, es reafirma encara més en els seus valors
L’us del llenguatge és sublim, és tan anglès d’esperit!!!, dir les coses sense fer mai afirmacions rotundes, dir sense dir, no dir dient, no encarar mai les preguntes directament....en moltes ocasions m’ha recordat la mítica sèrie de la BBC del Si ministre, en que el secretari permanent donava mil voltes d’una manera subtil i elegant, per no confrontar-se mai al ministre. Està clar que aquí, la relació de poder l’exercia el secretari sobre el ministre i en el llibre el poder és del lordship sobre el majordom, encara que també el majordom també exerceix un poder sobre els servents que te per sota.
Tota la novel•la té l’aire lent i tranquil del “no em deixis mai “, l’anar-te presentant els personatges poc a poc i sense seguir un ordre cronològic, sinó l’ordre de la memòria en que un detall et pot despertar una història
Blogaires que l’han llegit abans que jo
Sala de lectura
Perrolobo
Jamas tendre un blog
Hablando del asunto

dimarts, 25 de novembre del 2008

Recoi amb el blogspot

Disculpeu, anònims lectors del blog, però no hi ha punyetera manera de controlar la mida de la lletra en aquest coi de blogspot. Algunes entrades són amb lletra apta per a presbites, i d'altres no. Si pogués fer la columna més ampla, que tampoc ni flowers, ja m'agradaria deixar-hi la lletra més gran...,en fi, no hi ha manera

Sta Tecnorepressió, tingues compassió dels teus fervents seguidors ignorants

Un clàssic: Frankenstein

Un llibre més que recomanable. És més, es recomana llegir i rellegir tantes vegades com l’ànima ho demani, perquè, és un relat deliciós i tendre que toca l’ànima humana.

L’argument és ben conegut: la història d’un ser creat en un laboratori, amb un cos d’aparença esgarrifosa, que provoca por i rebuig només mirar-lo. Un ser, però, que és capaç d’estimar i és capaç de despertar afecte a tot aquell qui supera l’horror de la seva imatge. Darrera l’aparença de monstre hi ha una criatura tendra que només ha conegut rebuig i no entén perquè.

S’ha de llegir sense el prejudici de les versions cinematogràfiques, que no tenen res a veure amb l’ànima d’aquesta història. El cinema li ha fet molt de mal a la novel·la, ja que li ha fet perdre aquesta vesant tan humana, molt més humana que molts dels que fugien corrent i el maltractaven en veure'l tan lleig per fora

Relata una vella història de la humanitat: la por a allò que és desconegut i diferent, el rebuig a les aparences. La història de qui, per ser diferent es veu rebutjat i no té la oportunitat de demostrar que és capaç d’estimar i compartir.

És una història trepidant d’emocions, fresca i amb una temàtica totalment actual. Les paraules del monstre poden ser les de qualsevol marginat de la societat.

”M’heu privat de l’alegria sense haver comès cap mal: Arreu on miro veig felicitat de la que jo sóc l’únic que n’està exclós. L’aflicció m’ha convertit en dimoni. Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós”

El monstre és dels personatges més tendres de la literatura clàssica.

La traducció de Quim Monzo del text original de 1818(Editorial La Magrana) és magnífica

I amb tants anys a l’esquena poca cosa de nou se’n pot dir, no seré pas jo qui ho faci. Aquí us deixo en companyia de
les últimes no-novetats.

El que té de bó la tecnologi i que els drets d’autor hagin caducat és que la xarxa ens regala textos de fa quasi dos-cents anys El text original

El que en diu la nostra amiga Viqui, on no hi falten clàssics ni autors consagrats

Blogaires que fan ressenyes a consciència

Elkraken

blogdelibros

Un blogaire que ha caigut en el mal vici de rellegir-lo,

Sombreroloco

diumenge, 16 de novembre del 2008

Les veus del Pamano.

Acabat aquest llibre llargament i efusivament recomanat al QL. I...? doncs que estic pensant en fer una ampliació del pedestal on hi tenia el Ronda naval sota la boira de'n Pere Calders, perquè es puguin fer companyia.
La història , com totes les de la guerra i la postguerra, et posa els pels de punta, a vegades mareja perquè no t'atreveixes a imaginar el mal que es van fer tots plegats, emociona de no dir quan t'ho arribes a imaginar.
El que m'ha agradat molt és la manera com s'entortolliguen els personatges i les diferents històries a través de 60 anys d'història. Els personatges van alternant present i futur, paraula i pensament , en un mateixa frase es poden estar barrejant personatges o fets separats una pila d'anys ... Passa per diferents etapes i personatges sense ordre aparent, intercala passions personals, amors i odis, revenges i rancúnies. Deixa anar bocinets d'història, com si deixés entreveure un trosset de poteta, l'amaga, treu el nas , el torna a amagar....i amb tot aquest anar i venir no es perd mai (mai dels mais) el fil, no tens mai cap dubte de qui està parlant i de què està passant. Una pirueta difícil d'aconseguir, però l'aconsegueix amb nota !!

L'he agafat de la biblioteca, i a la última pàgina, allà on l'autor hi diu Matadepera 1996-2003 ( que no m’estranya que hi hagi dedicat tants anys,buahhh una obra mestra no es fa en dos dies!!), hi ha, en llapis, la opinió d'algú que l'ha llegit abans. La copio abans no l'esborrin els de la biblioteca

"maleïts siguin els feixistes i la mare que els va parir a tots! Si en varen arribar fer de mal, si ens en van arribar a fer!! Colla d'assassins , de botxins sense pietat. Quantes morts sobre la seva consciència, quantes famílies destrossades, quant horror, quanta por, quants anys de foscor, de repressió, de tortures, de presons plenes. Quantes malvestats! Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien"
( la cita que obre el llibre és Pare, no els perdonis, que saben què fan. Vladimir Jankélévitch)

Maleïts siguin i que no siguin mai perdonats.

Enllaços que ens parlen de Les Veus

La fitxa de Proa
Alguns blogaires a qui també els hi ha agradat
B de llibres
Bibliosfera
fragments nocturns
L’entrevista
Flux , el blog de Jaume Subirana
Jaume Subirana
entrevista a Jaume Cabré

divendres, 31 d’octubre del 2008

Ronda Naval sota la boira és la meva novel·la de capçalera.

Ronda naval sota la boira, és, sens dubte, el meu llibre preferit, el que m'ha fet més pessigolles i m'ha picat l'ullet més vegades al llarg de la lectura. Sempre el tinc a l'abast i de tant en tant l'obro per qualsevol pàgina i en llegeixo un trosset, és un llibre que m'ha acompanyat tota la vida.

Arran de remenar llibres per casa per culpa del QL, fa poc vaig caure en rellegir-lo per n-éssima vegada, i caram, no puc deixar de cridar a qui em vulgui escoltar: malalts i malaltes de llibres, llegiu-lo de dalt a baix, llegiu-ne els agraïments, l'auto-pròleg, les addendes , els comentaris al marge i les notes a peu de pàgina on contínuament fa l’ullet al lector. Tot ell és magnífic. I el pròleg.... el pròleg és tot el que un lector pot esperar d'un autor, retrata tan bé algunes “manies de lector” que sembla que la foto te l’hagin fet a tu.


I com a mania personal, hi puc afegir que no llegeixo mai els pròlegs dels llibres, només els llegeixo si els ha escrit el propi autor. Raó: la que explica en Pere Calders a les primeres línies del seu pròleg del Ronda Naval, que no m’agrada gens que un altre em digui què ( i perquè) m’ha d’agradar del llibre que tinc entre les mans. Potser va ser per això que em vaig enamorar del llibre ( i del autor) quan el vaig llegir per primera vegada ara ja fa una pila d'anys. No recordo d’on el vaig treure ni quan va ser la primera vegada que el vaig llegir. Suposo que va ser als 13 o 14 anys, quan em va agafar la fal·lera de llegir. No ho sé, pero és com si el llibre hagués format part de mi tota la meva vida


L’argument del llibre? Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança....i tants d’altres


Un parell de bocinets que em van agradar més que la resta

"El fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins"


"El jove Arinsal era el jove a ultrança que convertia la seva poca edat en militància. Era instructiu d'observar els seus esforços per ofegar la simpatia de qué estava dotat amb un aire doctoral que irritava".

...aquesta frase em va encantar per el que jo vaig tenir de "jove a ultrança", i cada vegada que en detecto un ( o una) m'entendreix el cor i aposto per la victòria de la simpatia.


Una mostra del próleg:" Lector amic, ves amb compte. Aquest llibre t'ha d'agradar per tals i tals raons, que si no es fan accesibles al teu enteniment, serà ben bé per culpa teva"


Una petita mostra del que s’ha dit de Pere Calders a la xarxa, no és primicia, però és interessant

Biografia UAB

Un blogaire


El que va dir ell en el seu moment

cuestionario proust

A El correo catalàn i aTV3


El que n’ha dit la seva fanilia.

El meu avi a TV3

per aqui hi trobareu que diu el seu fill gran, en Joan: "El conte predilecte del meu pare, per mi de llarg, és Ronda naval sota la boira.... I és dels que han tingut menys èxit. No ha tingut èxit, i jo el trobo genial. ......."




divendres, 24 d’octubre del 2008

Vida i llibres. Corazón tan blanco

A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

" .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. "esto tengo que contárselo a Berta", piensa uno (pienso yo, muchas veces)"

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.


El que s’ha dit de Corazón tan blanco a la xarxa

Lectors
Canalok
Linkara
Portalmundos

En un blog
Perdida entre libros

Bibliografia
Pàgina de Javier Marías



diumenge, 19 d’octubre del 2008

Què dir de’n Javier Marias?

Jo, tot el que puc dir és que em fascina, he llegit molt del que ha escrit i no me’n canso.
M’agrada la seva capacitat perquè et posis a la pell dels protagonistes d’una manera molt subtil. Et va acostant, de puntetes, als personatges per diferents punts de vista, i sense adonar-te, t’atrapa el personatge i ja te l’has fet teu.
M’agrada perquè és transgressor amb el llenguatge, amb la puntuació i amb la manera de mirar-se les coses. M'agrada i perquè aconsegueix transmetre alguna cosa, que, al cap i a la fi, és el que compta pels lectors . Jo llegeixo Javier Marias i m’emociono, somric, tinc por, em fa pensar en coses que m’han passat, en coses que he pensat . M’agrada i m’ho passo bé.

Sembla ser que Javier Marias divideix opinions, o t’agrada molt o no passes de la pàgina 10. M’he trobat amb amics amb qui normalment comparteixo gustos literaris a qui no els ha agradat gens.... cosa de gustos, ves. Potser és que si un busca una novel•la on hi passin coses, Javier Marias no és el seu autor: l’acció no és mai l’actor principal a les seves novel•les. Sempre hi ha un fil argumental que és l’excusa per divagar en diferents direccions, per analitzar situacions i personatges, en definitiva per passejar-te per un abisme de món on s’hi retrata el fons de l’ànima.

I aqui us deixo alguns enllaços, cap d'ells novetat
La seva pàgina

El que ha dit en Javier Marias
El semanal
El Pais

Una crítica ferotge
que no comparteixo.
La fiera literaria

dijous, 16 d’octubre del 2008

En Manzano, els Pinyols i alguns savis i erudits .

M’agrada el programa de l’Emili Manzano al C33: M’agrada la seva simpatia i respecte vers convidats i col.laboradors. M’agrada la seva mirada sorneguera, amb la que s’acomiada cada dijous i amb la que sembla, fins i tot, que li sàpiga greu deixar-nos fins la setmana següent. I m’agraden altres coses que ha fet. Tinc pendent de llegir el seu Pinyols d’Aubercoc. Sembla que l’hauré de comprar, ja que a la biblioteca no el tenen.


Mentre el llibre no arriba, us deixo un parell d’enllaços relacionats amb l’Emili Manzano. Si, ja ho sé, no són novetat, però si llegissim només novetats ens perdriem literatura de la bona

El que ha dit en Manzano...


.. mentre entrevista a Rosa Regàs

Clica l'entrevista

D’aquesta entrevista em va agradar molt la distinció que fa entre savis i erudits a la introducció. Ell és, sens dubte, un savi, amb molta traça quan es troba devant d’un erudit, tal com ha demostrat manta vegades a l’hora del lector.


... mentre l'entrevisten a Vilaweb

Clica l'entrevista


El que han dit altres

No sé si ja està tot dit dels Pinyols de l’Emili Manzano, però si que he trobat una bona pila de ressenyes de blocaires i periodistes, tots entusiastes tant per l’us del llenguatge com per la dolçor de les històries. Segur que quan el llegeixi, també el trobaré magnífic, i si no és així ja us ho faré saber. De moment no seré jo qui afegeixi encara més lletra, us remeto al que he anat trobant.


Algunes ressenyes del pinyols


RBA

Bloc L'ombra de l'atzavara

Bloc de Joan Perelló

Bloc que el llegir no emffaci perdre l'escriure

Bloc Des dels Alfacs

Bloc de David Figueres


I d'altres que en deu haver......



dilluns, 13 d’octubre del 2008

Em declaro quellegista

Em declaro quellegista. He trobat en el QL? ( un forum de llibres i de lectors) la mesura justa del necessitava. Hi puc deixar la meva opinió dels llibres que llegeixo, recomanar, antirecomanar, i també llegir la opinió de molta altre gent que han llegit i remenat llibres molt més que no pas jo

He descobert gent amb gustos literaris semblants als meus, i seguint les seves recomanacions, he conegut obres i autors que potser mai hauria llegit. He rellegit i recordat altres obres que tenia oblidades i que m'han fet reviure altres èpoques de la meva vida. He remenat els llibres que tinc a casa, buscant referències que demanava algun altre quellegista, m'he trencat els banyes intentant resoldre la superpregunta...
Confesso que des de el 23 d'abril, data en que es va obrir el QL?, llegeixo i remeno molts més llibres que no pas abans.

Feia temps que volia encetar un blog per compartir el que llegeixo amb altre gent que li agrada llegir i remenar llibres. Però el temps és limitat i ens l'hem d'aministrar. Ara l'enceto: avui dia per obrir un blog no cal ser un geni de l'hiperespai , però li auguro un futur incert i irregular. Per mantenir-lo cal ser un bon administrador de temps i energies, i en això no em declaro destre

Potser aqui acabaré recollint els comentaris i impressions que vaig deixant en el QL, o potser no. De moment queda obert el blog, un de tants.