Bon humor i optimisme: Driving over lemons

Anònim lector del blog, et desitjo una bona dosi de bon humor a repartir de manera justa i mesurada durant els 365 dies del 2009.

L'humor no soluciona els problemes del món ni els personals, però és una eina universal i gratuïta que permet afrontar-los.

I per acomiadar l’any amb bon humor i optimisme recomano el llibre que vaig acabar tot just ahir: Driving over lemons ( entre limones) de Chris Stewart. Una parella d’anglesos compren una casa a Las Alpujarras per montar-hi una granja i viure en el paradís terrenal. El que passa és que el paradís terrenal està mig en ruïnes, no té aigua corrent, ni llum, ni tan sols un camí decent per arribar-hi, apart del petit inconvenient d’estar al costat equivocat del riu i per no haver no hi ha ni pont per atravessar-lo. Res de tot això impedeix a en Chris i l’Anna d’instal·lar-s’hi i amb una dosi d’optimisme que ja voldria saber on es compra, acabar-hi vivint de manera confortable i guanyant-se la vida criant bestiar i cultivant el que convingui .

La galeria de personatges que hi desfilen és impressionant. Des de en Pedro Romero,l’alpujarrenyo que els hi ven la casa i sembla que no té pressa per marxar,fins el bon veí i amic Domingo que fa tocar de peus a terra a en Chris quan l’optimisme britànic l’allunya del planeta terra. Per no parlar de la comunitat d’anglesos establerts a la zona, que asseguren el xoc cultural amb els autòctons i un reguitzell d’anècdotes molt divertides, talment per posar-los en un zoo en observació .

El que han dit per la xarxa dels limones
El Periodista digital

Un extens reportatge a “el pais”

Blogaire invisible

La meva blogaire invisible és una poeta que escriu amb una prosa que enamora, té els ulls verds i viu amb le pi de formentor clavat a l'ànima. Sembla que comparteix les seves coses amb el món blogaire des de fa 3 anys ben bons però algun problema tècnic la va fer canviar de sabates el març d'enguany.

M'imagino la seva finestra blava així
que és com recordo els dies de tardor que passo a vegades aprop del St LLorenç de la seva infantesa.

Apart del mar blau que ens separa físicament, crec que ens uneixen moltes coses

Una música constant" de Vikram Seth

Un altre bon llibre que vaig llegir per recomanació d’alguns quellegistes ( Gina, Tina , Bruneti i Paitides) i encara estic bocabadada.

Una història d’amor, si voleu, però més aviat la història d’una malaltia que pot destruir tot el que estimes. I no estic parlant de la malaltia més evident de la Júlia. Parlo de les opressions i les depressions de’n Michael, que no el deixen viure i destrossen el que més estima: la seva relació amb la Júlia i la seva vida com a músic.

És la història de’n Michael, un músic, que de jove està bojament enamorat de la Júlia, però la seva depressió el fa fugir sense donar explicacions. Una vegada asserenat, vol recuperar la relació, però no hi ha remei, la Julia també fuig perquè no la tornin a ferir. Tot i que al cap dels anys es retroben i es continuen estimant , no poden reprendre el que van deixar 10 anys enrera “ un ou no es pot desbullir i la confiança no es pot tornar a segellar”.

I entremig, la delicada relació dels músics d’un quartet de corda, la relació d’un violinista amb el seu violí, la passió per una música, la relació de la gent amb l’entorn on ha crescut i l’entorn on viu....una novel•la que està plena d’històries, i totes et diuen alguna cosa

La història m’ha tocat bastant, potser per la relació que he tingut jo mateixa amb les depressions, amb alguns deprimits i amb els músics.

Hi ha algunes coses que m’han recordat “opinions d’un pallasso” de Heinrich Boll. Un amor sincer però un amor impossible. Un amor culpable per a la dona ( tant la Júlia de una música constant com la Marie d’opinions d’un pallasso són catòliques ) que estimen amb passió però no poden deslligar-se de la culpa que els imposa la religió catòlica. L’adoració absoluta de l’home que reparteix la seva vida entre la dona estimada i l’ofici. En els dos casos un ofici que demana treure el més profund de la seva ànima, un pallasso i un músic, que s’han de donar totalment quan actuen. No hi ha final feliç i poca esperança en el futur ( en les opinions d’un pallasso encara menys) Ni el músic ni el pallasso són capaços de refer la seva carrera si no és al costat de la dona que estimen. Són gelosos i egoistes? O simplement extremadament sensibles com els hi demana el seu ofici?.

També hi ha la descripció minuciosa de la vida quotidiana quan estan sumits em la depressió. Afaitar-se, caminar o anar a comprar ( no diguem ja assajar) es converteix en missions complicades i l’autor aconsegueix transmetre de manera molt viva aquests estats d’ànim.

I aquí us deixo alguns enllaços d’altra gent que els ha agradat el llibre, cap d’ells novetat com ja és habitual

Blog de la pàgina musical

escuet Jordi Romero

un gomet enganxat a la música