Viu i llegeix

Ens hem mudat

2009-01-20T22:24:00.002+01:00

Canvio de piset . Ara em trobaràs a can wordpress amb el mateix nom i cognom

Viu i llegeix

Un món calidoscòpic: El Quadern Daurat de Doris Lessing

2009-01-17T21:55:00.002+01:00

Una novel•la llarga i intenssísima, calidoscòpica, amb alts i baixos, moments de reflexió i moments de passió. No és una lectura lleugera, però a mi m'ha agradat: el seu estil , directe i apassionat, fa que temes densos i punts de vista complicats flueixin de manera molt natural.

Diuen que es un tractat feminista, però no és el feminisme el tema principal. Si hi hagués de trobar un tema , només un, jo parlaria de dignitat humana. Parla dels dret de les dones a fer la vida que vulguin,dels problemes racials, del comunisme i de les dictadures comunistes, de la difícil relació i comunicació pares-fills, de les difícils relacions home-dona, del delicat equilibri emocional de la gent... en definitiva, una visió de com n’és de complicat viure dignament des de tots els punts de vista.

Al llarg de la novel•la , a través dels quaderns, es va desgranant la societat anglesa dels anys 50-60. S'hi barregen moltes històries, aparentment diferents, però que tenen en comú moltes coses

Tot roda al voltant del que escriu i viu la protagonista l'Anna Wulf, escriptora,militant del partit comunista, divorciada, mare d'una filla . El quadern negre té a veure amb l'èxit que ha tingut una de les seves novel•les: els fets reals que la van inspirar, com intenten seduir-la per que cedeixi els drets a la tele o al cine.

El quadern blau es el seu diari, on hi ha tan entrades personals, com anotacions dels fets politics de l'època, somnis...

El quadern vermell, on hi ha tot el que te a veure amb la seva relació amb el partit comunista , la feina, els dubtes, les defenses i atacs, els desenganys... talment una història d'amor.

El quadern groc hi ha fragments i anotacions d'una novel.la amb molts paral•lelismes amb la seva vida (la protagonista també és mare divorciada, amb una amiga comunista, que només té embolics i s'enamora d'homes casats)

I finalment el quadern daurat on s'ajunta tot, ficció i realitat, i es barregen tots els components de la seva vida, analitza la seva personalitat, els seus desequilibris, els seus somnis i tot el que ha viscut.

A traves d'aquest calidoscopi es va forjant la història, i entre mig la vida de l'Anna i la seva amiga Molly, les dues comunistes, divorciades, un fill cadascuna, que defensen aferrissadament la seva llibertat, però estan plenes de dubtes i no acaben de trobar l'equilibri emocional.

M'ha semblat curiòs com descriu les dones "alliberades " de l'època ( nys 50). Tal com veiem el món les dones d'avui fa una mica de riure, però gràcies a les que, com elles, van començar a viure de manera independent dels homes, avui la mentalitat ha canviat radicalment i és molt més oberta en algunes parts de món. En totes les històries presenta un món dual: dones casades desgraciades ( per falta de comunicació i ambició) versus un món de dones independents, enamorades d'homes casats, que també voldrien estar casades i això les fa sentir desgraciades, però tant per tant trien ser lliures. Sembla que no hi pugui haver un equilibri. En quant als homes, ... o estan casats o no estan. Estan casats amb dones boniques, superficials i frígides, però s'enamoren de les dones lliures, intel•ligents i actives...però són incapaços de deixar la dona convencional, la vida convencional ....

Altres coses que diuen per la xarxa del llibre i de l'autora

A en Jordi Romero també li ha agradat

La breu pinzellada d’edicions 62,

Algunes notes sobre Doris Lessing

Per anar estirant el fil d’aquesta escriptora

Un regal per a la meva blogaire invisible: Pinyols d’aubercoc

2009-01-03T09:00:00.009+01:00

Benvolguda Eva de les coses petites
Ens veiem embrancades en aquesta petita aventura de blogaires invisibles per mor de l’amic veidedalt, aficionat a montar tanganes veïnals , divertides i entretingudes. Ja ho deia la meva àvia “ més val un veí a la porta que un parent a Mallorca” , està clar que això ho deia de l’Eixample estant, per allò de que els que tens a prop són els que et donen un cop de ma quan ho necessites, i al final els acabes estimant més que a molts parents de sang. Però aquí estem, amb un veí a la porta de dalt que per coses de l’atzar ens presenta als que som al principat i als que sou a les illes. Ens separa una mica de mar blau, però ens uneixen moltes altres coses apart de la llengua comuna: les ganes d’escriure, de mostrar un bocinet de nosaltres mateixes a través de l’hiperespai blogaire, el gust per les coses petites i les ganes d’atrapar la realitat a través de l’objectiu fotogràfic.

Aquests dies de festes nadalenques he fet vacances en un poble de muntanya, on m’ha atrapat una nevada de mig metre i un gripot d’aquells que adoloreixen tots els ossos, així que no he tingut altre remei que seure a la vora del foc, sentint les màquines llevaneus que feinegant sense parar i el renou de la canalla al carrer amb els trineus i els intemporals ninots de neu. Entre son i son, quan el gelocatil feia el seu efecte i m’espavilava una mica, llegia . Vaig llegir un llibre que feia temps que esperava i que el tió beneït va tenir la bondat de cagar-me: els pinyols d’aubercoc de n’Emili Manzano. Amb aquest home comparteixo generació, una hora escurçada de lector cada dijous al canal 33, i també el gust per les coses petites. Havia llegit bones crítiques dels pinyols, però la lectura ha superat les expectatives : per l’ús del llenguatge, plagat de dolces mallorquinades ( si se’m permet l’expressió) i per la manera com et transporta, a través de petits relats, a fer un viatge per la seva memòria , enllaçant vivències, llocs i gent que ha estimat i estima encara a través del record. L’últim relat és el millor, el més trist i el que més m’ha tocat: adéu amb penyores secretes. És el comiat que no acabem de fer mai dels qui hem estimat i portem enganxats al cor ja de per vida. Tot plegat m’ha transportat a la meva pròpia infantesa, als records dels meus avis amb qui vaig passar tants estius, a les històries fosques que tenen totes les famílies, el remenar els calaixos prohibits del despatx de l’avi i trobar-hi peces del passat que han encaixat només després del pas dels anys.

En aquest blog estrenat de fa poc, només hi trobaràs comentaris de llibres que he llegit i la petjada que m’han deixat. I si es tracta de fer un regal, tenint com tens aquest gust per les coses petites , no puc fer altre cosa que regalar-te la recomanació dels pinyols d’aubercoc i esperar que el disfrutis com l’he disfrutat jo.

I per tancar aquest petit present de blogaire invisible, et deixo amb algunes coses petites que vaig atrapar amb l’objectiu de la Nikon estimada, durant uns dies de tardor en un poble mallorquí.

i jo he rebut un regal molt xulo i molt útil vista la meva adicció als llibres. Ha estat en Clint

Ranquing 2008: de lo milloret que he llegit

2009-01-03T08:45:00.005+01:00

I per acabar el ranquing 2008, personal, subjectiu i totalment transferible, us deixo amb les joies de la corona, que més que cnc punts, es mereixen 5 diamants

●●●●● Ronda naval sota la boira, Pere Calders

n-éssima relectura.Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança....i tants d’altres

Aquest té post apart

●●●●● Les veus del Pamano, Jaume Cabré

Llibre llargament i efusivament recomanat al QL?. El vaig agafar amb reserves, els llibres tan recomanats fan una mica de basarda...em va agradar tant que te post apart.

Ranquing 2008: m'han agradat molt ( II )

2009-01-03T08:32:00.005+01:00

Més dels que m'han agradat molt i que tenen 4 punts
●●●● 84 Charing Cross , Helene Hanff

"Va contra els meus principis comprar un llibre que no he llegit prèviament: és com comprar un vestit sense emprovar-me'l"

Deliciós, irònic i divertit.

Tindrà post particular

●●●● Digues que m ‘estimes encara que sigui mentida, Montserrat Roig

com escrivia aquesta dona!!. La última part hi ha una passejada per la seva Barcelona, que no deixa de ser la Barcelona i els barris de la meva infantesa.

●●●● The remains of the day, Kazuo Ishiguro
L’argument és ben conegut i simple: els records d’un majordom d’una casa senyorial anglesa entre els anys 20 i els anys 50. Acció cap ni una, però es fa un retrat de l’essència i esperit profund de la vella Anglaterra que es digna de barretada.
Aquest té post particular

●●●●Un home de paraula, Imma Monsó

Una història d'amor i el relat d'un dol. La manera com parla de la mort no és tràgica ni fleuma. No idealitza, es permet recordar, enyorar i viure'l en l'absència fins que aconsegueix un enyor sense dolor

●●●● Pinyols d’aubercoc, Emili Manzano

Havia llegit bones crítiques dels pinyols, però la lectura ha superat les expectatives : per l’ús del llenguatge, plagat de dolces mallorquinades ( si se’m permet l’expressió) i per la manera com et transporta, a través de petits relats, a fer un viatge per la seva memòria , enllaçant vivències, llocs i gent que ha estimat i estima encara a través del record

Tindrà un post particular

Ranquing 2008: m'han agradat molt ( I )

2009-01-03T08:19:00.009+01:00

Els que m'han agradat molt es mereixen 4 puntets. Aqui en van uns quants.
●●●● En las nubes, Ian McEwan,

Una sèrie d'episodis d'un nen de 10 anys amb una imaginació prodigiosa, evidentment els adults que conviuen amb ell li diuen que sempre viu " en las nubes". Escrit amb la prosa simple i fluida que podria tenir un nen, et fa entrar en l'univers dels nens on absolutament tot és possible, des de fer desaparèixer la família amb un líquid que els fa transparents, fins a posar-se a la pell d'un gat

●●●● Expiación Ian McEwan.

Una altra bona novel·la de Ian McEwan. També és dels escriptors que no cansa de llegir, tot i que gasta un estil que es reconeix, les temàtiques i històries són sempre diferents

●●●● Claus i Lucas Agota Kristoff,

És una història que es va desgranant a trossets. Quan et sembla que entens de que va, tot es capgira i es torna a capgirar. Escrit amb un estil molt directa i senzill, desprèn a través de la veu de tots els personatges un desemparament i una tendresa que a vegades contrasta amb la violència de les accions.

●●●● Petits contes misògins, Patricia Highsmith

Ja l'havia llegit fa més de 20 anys,...i continuen sent una meravella. És una crítica ferotge a la societat de les bones aparences, amb una ironia que clava punyals a tort i a dret. Humor negre en estat pur. Genial.

●●●● Una música constant Vikram Seth

●●●● On Chesil Beach Ian McEwan

Una història d'amor marcada per la incapacitat de comunicació. La prosa senzilla i directa que utilitza l'autor el fa molt fàcil de llegir. Per a mi, és una altre obra mestra de Ian McEwan

●●●● El quadern daurat Doris Lessing

Una novel·la llarga i intensíssima, calidoscòpica, amb alts i baixos, moments de reflexió i moments de passió. No és una lectura lleugera, però m'ha agradat l'estil, que és directe i apassionat i fa que temes densos i punts de vista complicats flueixin de manera molt natural. Si hi hagués de trobar un tema , només un, jo parlaria de dignitat humana.

Té un post propi

●●●● Pequeña isla, Andrea Levy

Tendra i dramàtica, enfocada amb un punt d'ironia que la fa divertida i amena i et deixa amb un somriure permanent, tot i les tragèdies que s'hi viuen. El contrast del que esperen i somien els jamaicans amb la dura realitat que es troben a la mare pàtria: el rebuig i despreci per el seu color de pell...ho veuen, ho viuen i no s'ho poden ni creure.

●●●● Jo he servit l rei d'Anglaterra, Bohumil Hrabal

Es llegeix en un tres i no res, a estones és còmic, a estones tràgic, tot ell és molt dolç. Com en Personatges en un paisatge d'infància , la traducció de la Monika Zgustová m'ha agradat molt.

●●●● Caperucita en Manhattan, Carmen Martin Gaite

Una versió de la caputxeta amb final feliç, on el llop és un home estressat que necessita estimar, on l'àvia és una dona que estima la vida i la llibertat, on la caputxeta és una nena desperta, curiosa, amb ganes de viure, fascinada per l'àvia, però amb les pors i els temors de la mare. Quan coneix la Llibertat, marxen les pors i es llença a l'aventura.

Ranquing 2008: m'han agradat ( II )

2009-01-02T23:45:00.008+01:00

més llibres que m'han agradat i que es mereixen els tres punts

●●● El curiós incident del gos a mitja nit, Mark Haddon

Si, curiós l'incident i curiós el llibre. Quan va sortir van dir que era literatura juvenil.....bufff, jo trobo que és una història dura per a nens i adolescents. I estic sorpresa dels comentaris que he llegit al QL, en quant a que hi ha qui el troba divertit i irònic. A mi no m'ho ha semblat gens, més aviat m'ha semblat, en alguns moments bastant tràgic.

●●● In the woods, Tana French

Una bona novel·la policíaca, misteri, intriga, enganxa a base de bé. Moltes històries, una dins l'altre, ben conjuminades: un assassinat, una història d'amistat i amor entre companys policies, uns nens desapareguts fa anys i panys, psicòpates... Costa de sospitar qui és l' assassí, ben amagat fins al final.

●●● Quanta, quanta guerra, Mercè Rodoreda

Una història de la guerra on la guerra, pròpiament no hi surt. El regust de la guerra és molt present i t'acaba envaint l'aire de pena i desolació. I és que la prosa de la Rodoreda et lliga a la història i al personatge, té una manera d'explicar les coses molt rodona, no se li escapa res.

●●● Delicioso suicidio en grupo Arto Paasilinna

Una convocatòria de suïcides per acabar amb la vida en companyia. Tan de bo que tots els que pensen en suïcidar-se poguessin tenir una experiència d'aquestes. De ben segur que molts s'hi repensarien en trobar-se acompanyats, acollits i compresos per una família positiva.

Estic pensant en un post de literatura i suïcidis

●●● Anna Karenina , Lev Tolstoi

Relectura conjunta amb una colla del QL?

Se n’han dit dir moltes coses d'aquesta novel·la i no seré jo qui n’afegeixi de noves . Sorprèn la riquesa de vocabulari que em fa adonar de la pobresa del vocabulari habitual que m'envolta, tan en lletra escrita com en paraula escoltada. Sorprèn també la rigidesa i estupidesa de les normes socials de l’època.

●●● Cometas en el cielo, Khaled Hosseini

Una història d'amistat, fidelitat i traïcions,mentides i culpes. No hi ha herois, hi ha pors i ganes de redimir culpes. També la història de la gent d'Afganistan i la constatació de que els sentiments de la gent són universals: la por, l'odi,l'amor, les ganes d'agradar la gent que estimes...

●●● Driving over lemons, Chris Stewart

Una parella d’anglesos compren una casa a Las Alpujarras per montar-hi una granja i viure en el paradís terrenal, però el paradís està mig en ruïnes, no té aigua corrent, ni llum, ni tan sols un camí decent per arribar-hi. La galeria de personatges que hi desfilen és impressionant:tan locals com nouvinguts, el xoc cultural està assegurat acompanyat d’ un reguitzell d’anècdotes molt divertides

Té un post particular

Ranquing 2008: m'han agradat ( I )

2009-01-02T23:25:00.007+01:00

Aqui n'hi ha uns quants llibres que m'han agradat i que es mereixen tres punts

●●● El misteri de l amor, Joan Miquel Oliver

Estranya no, estranyíssima novel·la. Innovadora, surrealista en la línia de l'Oliver. La trama és una mera excusa per colar-hi reflexions i pensaments, desitjos i il·lusions. Alguns trossos és de trencar-se de riure, d'altres, pensaments filosòfics de lo més profund. A mi m'ha agradat, però crec que és només apte per a fans del surrealisme de JM Oliver

●●● La fortuna de Matilda Turpin, Alvaro Pombo

En aquesta novel·la ningú no és el que sembla. A mida que avança la novel·la, els personatges es perfilen en direccions d'antuvi insospitades. Hi ha una fina ironia sobre la "sesuda" filosofia ( ofici del protagonista) i les implicacions que té amb la vida quotidiana i amb les relacions de la gent real de carn i ossos, sentiments i pors. Quantes teories no són pura especulació mental i no serveixen absolutament de res en els moments que la gent del teu voltant ( parella, fills, amics....) et necessita !!!

●●● Contes, John Cheever Contes del Nova York dels anys 40. Els contes, bons, la traducció pèssima

●●● Mr Vertigo, Paul Auster

Les aventures d'un vailet que aprèn a estimar a base de la confiança que rep. Una colla de desarraigats del món es fan de família els uns als altres i creen uns lligams que van molt més enllà de la mort. Amb un estil molt directe ens fa patir i ens fa viure les alegries i les penes del protagonista d'una manera molt viva i brillant. El que em pregunto és, per què no hi ha més levitadors, amb lo fàcil que sembla? Et buides de l'ànima, et deixes evaporar i ja està !!

●●● No em deixis mai, Kazuo Ishiguro

Inquietant. Escrit en primera persona la protagonista va desgranant records de la infantesa sense un ordre cronològic clar. Va empalmant records a partir de petites coses que l'assalten i els va lligant, saltant anys endavant i endarrere,com en realitat recordem les coses. Aquests records de la seva infantesa i joventut ens porten a entreveure que ella i els seus companys d'internat són diferents.

●●● L'abadia de Northanger, Jane Austen

M'ha semblat d'una ironia de lo més fi. Una crítica a la societat de l'època ( 1814 aprox.!!!) als interessos econòmics dels casaments, a les bones aparences....No en sé gaire d'història ni sé gairebé res de la societat de l'època , però m'imagino que devia ser uns novel·la agosarada en el seu moment.

●●● Personatges en un paisatge d'infància, Bohumil Hrabal

Al principi em va costar una mica, però en un moment donat, em va xuclar la narrativa en primera persona de la protagonista, que ens transporta per un somieig de records inconnexos que van amunt i avall de la memòria. Tot plegat té un aire oníric amb tocs irònics i surrealistes, com tots els somnis. Té un final brusc, inesperat i violent que m'ha deixat inquieta.

●●● Fragmentos de interior, Carmen Martin Gaite

Un retrat ben trobat d’una família peculiar, amb els tics típics de les acaballes del franquisme. Aquesta dona se sap posar en l’ànima i els sentiments de la gent, sobretot de les dones, si no, com s’entendrien aquests personatges tan ben dibuixats?

●●● Senyoria, Jaume Cabré

Retrat una mica esperpèntic de la Barcelona de finals del XVIII. La injustícia es barreja amb embolics de faldilles, malentesos, jocs i abusos de poder. Retrat psicològic de gent que sembla molt simple, que només es mouen per el poder i el sexe, o sigui com un culebrot televisiu actual

●●● Gramàtica Parda Juan Garcia Hortelano

Surrealista, esbojarrada, cafre,divertida, crítica, irònica..... No saps si estàs llegint el Mortadelo i Filemón, un guió dels germans Marx o un monòleg del Gila. Et transporta a un món esbojarrat amb una prosa fluida, elaborada i molt intel·ligent. Hi ha una galeria de personatges increïbles, que només amb els noms que gasten ja no saps en quin món vius. I alguns diàlegs són de monument, L’argument és una pura excusa, però tanta cafrada costa d’aguantar les més de 300 pàgines.

Ranquing 2008: tenen coses bones

2009-01-02T23:15:00.007+01:00

8 llibres amb dos punts: tenen coses bones, però hi trobo a faltar alguna cosa.

●● Nocturno de Chile, Roberto Bolaño

Un capellà delirant de febre recorda el que ha estat la seva vida d’escriptor a Xile.

●● El noi del pijama de ratlles, John Boyne

La història és colpidora, és una visió diferent d'uns fets tan intensos que han donat i donaran per molta literatura . La manera com està escrita és ben bé com et pot parlar un nen de 10 anys, sense filigranes literàries, amb un llenguatge planer i senzill. Potser és per això que enganxa i passa tan ràpid.

●● L’últim patriarca Nayad El achmi

Un homenatge a la capacitat d'adaptació i a l’ instint de superació. Una tragèdia personal explicada sense dramatismes. Sorprenent veure com la força dels costums ancestrals pot portar a una vida denigrant . Admirable comprovar que la valentia i intel·ligència d’una noieta , acaba vencent les tradicions, almenys pel que fa a ella mateixa.

●● El consol, Ana Gavalda

Una historia força emocionant on els sentiments hi juguen un paper important."La tribu" que un es tria com a família, hi hagi lligams de sang o no,és la que t'ajuda a tirar endavant i superar moments difícils de la vida. La part final la trobo una mica ensucrada. Siguem realistes, un no passa d'una depressió de cavall a un estat de felicitat i benestar en tres mesos.

●● Ácido sulfúrico, Amelie Nothom

Una critica dels reality shows portada a l'extrem. Al principi, la idea del reality show que presenta em semblava tan repugnant que vaig estar a punt de deixar-lo a mitges, però l'autora té un estil planer que enganxa i sembla com si t'hipnotitzés. No hi ha res de creïble en tot plegat, només lo borrega que és la audiència de la TV, lo borregos que som tots.

●● La canción de Dorotea. Rosa Regàs

Relació entre la mestressa i la dona que li guarda la casa de camp: mentides, trucades misterioses, robatoris...acaba creant un clima de misteri i angoixa. Dos mons totalment oposats que es toquen només per un punt. El que és assenyat en un, no té cabuda en l'altre. El que és passió en l'altre, es mira amb recel i enveja en l'un. Final fluix.

●● About a boy, Nick Hornby

Histories d’inadaptats socials. Un Peter Pan que viu de rendes i amb ganes de lligar es fa passar per pare solter perquè troba que així les dones el troben més atractiu. Així comença una relació d'amistat amb un nano totalment descol·locat del món, amb una mare hipie que la única cosa que aconsegueix és que el nano sigui un inadaptat social.

●● Carn d’olla, Jaume Cabré

Història d’un barri de Barcelona als anys 70. Galeria de personatges que es barregen de paraula i pensament

Ranquing 2008: es deixen llegir

2009-01-02T23:05:00.006+01:00

Quatre llibres amb un punt: es deixen llegir, però si no els llegeixes no et perds res

● La dona del deu de la cuina, Amy Tan

No el vaig acabar, ja que em va semblar una repetició de la filla del curandero i se'm va fer una mica pesat. Historia d’una mare i filla xineses, afincades als Estats Units. No està malament però no té ganxo, amb la de coses que hi ha per llegir, no em va venir de gust perdre el temps

● Les filles de Hanna Marianne Fredrikson

La història de 3 generacions de dones d'una família sueca : La Hanna, la Johanna i l'Anna, relatada per la neta, l'Anna, una dona nascuda als anys 30. La part de la història de la Hanna és la millor : una història dura, amb uns personatges amb la fusta de l'època, que entomen els revesos de la

vida amb resignació.

● Desayuno con diamantes, Truman Capote

Poca cosa a remarcar.

● Un petit inconvenient , Mark Haddon

Comprenc que és una comèdia, però jo no l'he trobat graciós. Si, molt anglès, tant els personatges com l'ambient que descriu. Però el veig més dramàtic que còmic. M'ha deixat un regust estrany, potser perquè conec massa bé els anglesos i penso que hi ha molta gent que viu en aquestes situacions, rodejats de gent , però totalment aïllats de tot i tothom.

Ranquing 2008: Obviables

2009-01-02T23:00:00.003+01:00

Tres creus al 2008

X El peso del aire, AG Porta

No passo del primer capítol. Un bon exercici d’escriptura, però que no em diu res

X A la carretera, Jack Kerouac

Deixat a la pàgina 72. No em diu res ni em transmet cap emoció

X Sobre la bellesa, Zadie Zmith

Abandonat al pàgina 116. L’autora i jo sintonitzem la ironia i l’ humor en freqüències diferents

Recomptes, resums, rànquings i bons propòsits per a l’any nou

2009-01-02T22:44:00.004+01:00

Tanquem l’any i n’obrim un de nou. És hora de fer recomptes, resums, rànquings i bons propòsits. Ben mirat, els propòsits els deixaré per un altre any, ara que m’adono que, sense haver-m’ho proposat, el 2008 ha estat, per a mi, un any de molta lectura . D’això en puc donar gràcies al costum d’engegar poc la tele i a les bones recomanacions dels quellegistes . També ho haig d’agraïr a la colla de gent amb qui comparteixo vida, casa, compte corrent i tasques domèstiques: procurem fer-nos la vida fàcil i que cadascú pugui tenir temps propi per disfrutar del que més li agrada.

Fent recompte, he vist que han passat per les meves mans 49 llibres. Crec que mai n’havia llegit tants en un any, clar que mai abans no m’havia entretingut a comptar-los. I ja posats a comptar-los, també m’he dedicat a fer-ne un rànquing personal, classificant-los i posant puntets segons si m’han agradat poc o molt, i a fer estadístiques inútils.

La classificació

X Obviable. D’aquests n’hi han hagut 3
● Es deixa llegir, però si no el llegeixes no et perds res. D’aquests n’he contat 4
●● Té coses bones , però hi trobo a faltar alguna cosa. En aquesta categoria n’he posat 8
●●● M’ha agradat. Enguany he estat de sort, ja que n’hi ha 17.
●●●● M’ha agradat molt . D’aquests, 15: una sortada tremenda.
●●●●● De lo milloret que he llegit mai. Tant de bo cada any en pogués posar almenys 2 en aquesta categoria .

L’estadística

En el QL? hi ha alguns forums oberts respecte a si llegim originals o traduccions, en català o castellà o si llibres escrits per homes o per dones . La meva estadistica particular ( més inútil que la majoria) dóna llum als números següents

Idioma
Català 31 (63.3 %)
Castellà 13 ( 26.5 %)
Anglés 5 (10.3 %)

Escrit per
Home 28 (57.1 %)
Dona 21 (42.9 %)

Original o traducció?
Original 21 (42.9 %)
Traducció 28 (57.1 %)

Els llibres

En els següents posts aniré deixant una petita ressenya, totalment subjectiva, per compartir alguna cosa dels llibres que he llegit.

Bon humor i optimisme: Driving over lemons

2008-12-30T19:44:00.004+01:00

Anònim lector del blog, et desitjo una bona dosi de bon humor a repartir de manera justa i mesurada durant els 365 dies del 2009.

L'humor no soluciona els problemes del món ni els personals, però és una eina universal i gratuïta que permet afrontar-los.

I per acomiadar l’any amb bon humor i optimisme recomano el llibre que vaig acabar tot just ahir: Driving over lemons ( entre limones) de Chris Stewart. Una parella d’anglesos compren una casa a Las Alpujarras per montar-hi una granja i viure en el paradís terrenal. El que passa és que el paradís terrenal està mig en ruïnes, no té aigua corrent, ni llum, ni tan sols un camí decent per arribar-hi, apart del petit inconvenient d’estar al costat equivocat del riu i per no haver no hi ha ni pont per atravessar-lo. Res de tot això impedeix a en Chris i l’Anna d’instal·lar-s’hi i amb una dosi d’optimisme que ja voldria saber on es compra, acabar-hi vivint de manera confortable i guanyant-se la vida criant bestiar i cultivant el que convingui .

La galeria de personatges que hi desfilen és impressionant. Des de en Pedro Romero,l’alpujarrenyo que els hi ven la casa i sembla que no té pressa per marxar,fins el bon veí i amic Domingo que fa tocar de peus a terra a en Chris quan l’optimisme britànic l’allunya del planeta terra. Per no parlar de la comunitat d’anglesos establerts a la zona, que asseguren el xoc cultural amb els autòctons i un reguitzell d’anècdotes molt divertides, talment per posar-los en un zoo en observació .

El que han dit per la xarxa dels limones
El Periodista digital

Un extens reportatge a “el pais”

Blogaire invisible

2008-12-30T13:40:00.006+01:00

La meva blogaire invisible és una poeta que escriu amb una prosa que enamora, té els ulls verds i viu amb le pi de formentor clavat a l'ànima. Sembla que comparteix les seves coses amb el món blogaire des de fa 3 anys ben bons però algun problema tècnic la va fer canviar de sabates el març d'enguany.

M'imagino la seva finestra blava així
que és com recordo els dies de tardor que passo a vegades aprop del St LLorenç de la seva infantesa.

Apart del mar blau que ens separa físicament, crec que ens uneixen moltes coses

Una música constant" de Vikram Seth

2008-12-14T19:05:00.009+01:00

Un altre bon llibre que vaig llegir per recomanació d’alguns quellegistes ( Gina, Tina , Bruneti i Paitides) i encara estic bocabadada.

Una història d’amor, si voleu, però més aviat la història d’una malaltia que pot destruir tot el que estimes. I no estic parlant de la malaltia més evident de la Júlia. Parlo de les opressions i les depressions de’n Michael, que no el deixen viure i destrossen el que més estima: la seva relació amb la Júlia i la seva vida com a músic.

És la història de’n Michael, un músic, que de jove està bojament enamorat de la Júlia, però la seva depressió el fa fugir sense donar explicacions. Una vegada asserenat, vol recuperar la relació, però no hi ha remei, la Julia també fuig perquè no la tornin a ferir. Tot i que al cap dels anys es retroben i es continuen estimant , no poden reprendre el que van deixar 10 anys enrera “ un ou no es pot desbullir i la confiança no es pot tornar a segellar”.

I entremig, la delicada relació dels músics d’un quartet de corda, la relació d’un violinista amb el seu violí, la passió per una música, la relació de la gent amb l’entorn on ha crescut i l’entorn on viu....una novel•la que està plena d’històries, i totes et diuen alguna cosa

La història m’ha tocat bastant, potser per la relació que he tingut jo mateixa amb les depressions, amb alguns deprimits i amb els músics.

Hi ha algunes coses que m’han recordat “opinions d’un pallasso” de Heinrich Boll. Un amor sincer però un amor impossible. Un amor culpable per a la dona ( tant la Júlia de una música constant com la Marie d’opinions d’un pallasso són catòliques ) que estimen amb passió però no poden deslligar-se de la culpa que els imposa la religió catòlica. L’adoració absoluta de l’home que reparteix la seva vida entre la dona estimada i l’ofici. En els dos casos un ofici que demana treure el més profund de la seva ànima, un pallasso i un músic, que s’han de donar totalment quan actuen. No hi ha final feliç i poca esperança en el futur ( en les opinions d’un pallasso encara menys) Ni el músic ni el pallasso són capaços de refer la seva carrera si no és al costat de la dona que estimen. Són gelosos i egoistes? O simplement extremadament sensibles com els hi demana el seu ofici?.

També hi ha la descripció minuciosa de la vida quotidiana quan estan sumits em la depressió. Afaitar-se, caminar o anar a comprar ( no diguem ja assajar) es converteix en missions complicades i l’autor aconsegueix transmetre de manera molt viva aquests estats d’ànim.

I aquí us deixo alguns enllaços d’altra gent que els ha agradat el llibre, cap d’ells novetat com ja és habitual

Blog de la pàgina musical

escuet Jordi Romero

un gomet enganxat a la música

El que resta del dia. Kazuo Ishiguro

2008-11-30T22:45:00.007+01:00

Acabo de llegir "the remains of the day", i he quedat “touché !!!”
L'he llegit en anglés , em va arribar a les mans gràcies a un intercanvi de llibres que vem fer amb alguns quellegistes. Aquest forum només fa que donar-me alegries!!!
L’argument, ben conegut i simple: els records d’un majordom d’una casa senyorial anglesa entre els anys 20 i els anys 50. Acció cap ni una, però es fa un retrat de l’essencia i esperit profund de la vella Anglaterra que es digna de barretada.
El retrat del majordom és impagable. L’home te l’ofici tan interioritzat i n’està tan orgullós, que no es permet viure per ell mateix ni un sol moment, el seu únic objectiu a la vida és ser “un gran majordom”, i això compren un grau d’honor i dignitat que en la nostra societat actual es fa difícil d’entendre i podríem fins i tot confondre aquests valors amb submissió a l’amo. Si en algun moment viu una situació que demanaria expressar una punta de sentiments i mostrar la seva part humana, es neguiteja, es posa la cuirassa i actua maquinalment per tal de que res no s’escapi del seu control. Només al cap dels anys quan recorda aquestes situacions, se li planteja una ombra de dubte de que potser podria haver actuat d’una altra manera. Quan hi ha aquest dubte, la única pregunta que es pot fer és si la seva actuació va ser digna i honrosa( i si respectava l’esperit del lordship), i com que la resposta sempre és afirmativa, es reafirma encara més en els seus valors
L’us del llenguatge és sublim, és tan anglès d’esperit!!!, dir les coses sense fer mai afirmacions rotundes, dir sense dir, no dir dient, no encarar mai les preguntes directament....en moltes ocasions m’ha recordat la mítica sèrie de la BBC del Si ministre, en que el secretari permanent donava mil voltes d’una manera subtil i elegant, per no confrontar-se mai al ministre. Està clar que aquí, la relació de poder l’exercia el secretari sobre el ministre i en el llibre el poder és del lordship sobre el majordom, encara que també el majordom també exerceix un poder sobre els servents que te per sota.
Tota la novel•la té l’aire lent i tranquil del “no em deixis mai “, l’anar-te presentant els personatges poc a poc i sense seguir un ordre cronològic, sinó l’ordre de la memòria en que un detall et pot despertar una història

Blogaires que l’han llegit abans que jo
Sala de lectura
Perrolobo
Jamas tendre un blog
Hablando del asunto

Recoi amb el blogspot

2008-11-25T01:03:00.002+01:00

Disculpeu, anònims lectors del blog, però no hi ha punyetera manera de controlar la mida de la lletra en aquest coi de blogspot. Algunes entrades són amb lletra apta per a presbites, i d'altres no. Si pogués fer la columna més ampla, que tampoc ni flowers, ja m'agradaria deixar-hi la lletra més gran...,en fi, no hi ha manera

Sta Tecnorepressió, tingues compassió dels teus fervents seguidors ignorants

Un clàssic: Frankenstein

2008-11-25T00:46:00.010+01:00

Un llibre més que recomanable. És més, es recomana llegir i rellegir tantes vegades com l’ànima ho demani, perquè, és un relat deliciós i tendre que toca l’ànima humana.

L’argument és ben conegut: la història d’un ser creat en un laboratori, amb un cos d’aparença esgarrifosa, que provoca por i rebuig només mirar-lo. Un ser, però, que és capaç d’estimar i és capaç de despertar afecte a tot aquell qui supera l’horror de la seva imatge. Darrera l’aparença de monstre hi ha una criatura tendra que només ha conegut rebuig i no entén perquè.

S’ha de llegir sense el prejudici de les versions cinematogràfiques, que no tenen res a veure amb l’ànima d’aquesta història. El cinema li ha fet molt de mal a la novel·la, ja que li ha fet perdre aquesta vesant tan humana, molt més humana que molts dels que fugien corrent i el maltractaven en veure'l tan lleig per fora

Relata una vella història de la humanitat: la por a allò que és desconegut i diferent, el rebuig a les aparences. La història de qui, per ser diferent es veu rebutjat i no té la oportunitat de demostrar que és capaç d’estimar i compartir.

És una història trepidant d’emocions, fresca i amb una temàtica totalment actual. Les paraules del monstre poden ser les de qualsevol marginat de la societat.

”M’heu privat de l’alegria sense haver comès cap mal: Arreu on miro veig felicitat de la que jo sóc l’únic que n’està exclós. L’aflicció m’ha convertit en dimoni. Feu-me feliç i tornaré a ser virtuós”

El monstre és dels personatges més tendres de la literatura clàssica.

La traducció de Quim Monzo del text original de 1818(Editorial La Magrana) és magnífica

I amb tants anys a l’esquena poca cosa de nou se’n pot dir, no seré pas jo qui ho faci. Aquí us deixo en companyia de les últimes no-novetats.

El que té de bó la tecnologi i que els drets d’autor hagin caducat és que la xarxa ens regala textos de fa quasi dos-cents anys El text original

El que en diu la nostra amiga Viqui, on no hi falten clàssics ni autors consagrats

Blogaires que fan ressenyes a consciència

Elkraken

blogdelibros

Un blogaire que ha caigut en el mal vici de rellegir-lo,

Sombreroloco

Les veus del Pamano.

2008-11-16T16:38:00.007+01:00

Acabat aquest llibre llargament i efusivament recomanat al QL. I...? doncs que estic pensant en fer una ampliació del pedestal on hi tenia el Ronda naval sota la boira de'n Pere Calders, perquè es puguin fer companyia.

La història , com totes les de la guerra i la postguerra, et posa els pels de punta, a vegades mareja perquè no t'atreveixes a imaginar el mal que es van fer tots plegats, emociona de no dir quan t'ho arribes a imaginar.

El que m'ha agradat molt és la manera com s'entortolliguen els personatges i les diferents històries a través de 60 anys d'història. Els personatges van alternant present i futur, paraula i pensament , en un mateixa frase es poden estar barrejant personatges o fets separats una pila d'anys ... Passa per diferents etapes i personatges sense ordre aparent, intercala passions personals, amors i odis, revenges i rancúnies. Deixa anar bocinets d'història, com si deixés entreveure un trosset de poteta, l'amaga, treu el nas , el torna a amagar....i amb tot aquest anar i venir no es perd mai (mai dels mais) el fil, no tens mai cap dubte de qui està parlant i de què està passant. Una pirueta difícil d'aconseguir, però l'aconsegueix amb nota !!

L'he agafat de la biblioteca, i a la última pàgina, allà on l'autor hi diu Matadepera 1996-2003 ( que no m’estranya que hi hagi dedicat tants anys,buahhh una obra mestra no es fa en dos dies!!), hi ha, en llapis, la opinió d'algú que l'ha llegit abans. La copio abans no l'esborrin els de la biblioteca

"maleïts siguin els feixistes i la mare que els va parir a tots! Si en varen arribar fer de mal, si ens en van arribar a fer!! Colla d'assassins , de botxins sense pietat. Quantes morts sobre la seva consciència, quantes famílies destrossades, quant horror, quanta por, quants anys de foscor, de repressió, de tortures, de presons plenes. Quantes malvestats! Pare no els perdonis, perquè sabien el que es feien"
( la cita que obre el llibre és Pare, no els perdonis, que saben què fan. Vladimir Jankélévitch)

Maleïts siguin i que no siguin mai perdonats.

Enllaços que ens parlen de Les Veus
La fitxa de Proa
Alguns blogaires a qui també els hi ha agradat
B de llibres
Bibliosfera
fragments nocturns
L’entrevista
Flux , el blog de Jaume Subirana
Jaume Subirana entrevista a Jaume Cabré

Ronda Naval sota la boira és la meva novel·la de capçalera.

2008-10-31T18:32:00.013+01:00

Ronda naval sota la boira, és, sens dubte, el meu llibre preferit, el que m'ha fet més pessigolles i m'ha picat l'ullet més vegades al llarg de la lectura. Sempre el tinc a l'abast i de tant en tant l'obro per qualsevol pàgina i en llegeixo un trosset, és un llibre que m'ha acompanyat tota la vida.

Arran de remenar llibres per casa per culpa del QL, fa poc vaig caure en rellegir-lo per n-éssima vegada, i caram, no puc deixar de cridar a qui em vulgui escoltar: malalts i malaltes de llibres, llegiu-lo de dalt a baix, llegiu-ne els agraïments, l'auto-pròleg, les addendes , els comentaris al marge i les notes a peu de pàgina on contínuament fa l’ullet al lector. Tot ell és magnífic. I el pròleg.... el pròleg és tot el que un lector pot esperar d'un autor, retrata tan bé algunes “manies de lector” que sembla que la foto te l’hagin fet a tu.

I com a mania personal, hi puc afegir que no llegeixo mai els pròlegs dels llibres, només els llegeixo si els ha escrit el propi autor. Raó: la que explica en Pere Calders a les primeres línies del seu pròleg del Ronda Naval, que no m’agrada gens que un altre em digui què ( i perquè) m’ha d’agradar del llibre que tinc entre les mans. Potser va ser per això que em vaig enamorar del llibre ( i del autor) quan el vaig llegir per primera vegada ara ja fa una pila d'anys. No recordo d’on el vaig treure ni quan va ser la primera vegada que el vaig llegir. Suposo que va ser als 13 o 14 anys, quan em va agafar la fal·lera de llegir. No ho sé, pero és com si el llibre hagués format part de mi tota la meva vida

L’argument del llibre? Una col·lecció de personatges posats en un naufragi delirant, una excusa per transmetre una visió de la vida totalment surrealista. L’Olguer Sarsanedes, un home corrent. L’Olga, una bleda de primera. El capità Maurici, un home recte, de principis, com pocs. L’Abdelamar un hipnotitzador misteriós i amb poders, que al final acaba resultant un bon home com tots. L’Arinsal, un jove a ultrança....i tants d’altres

Un parell de bocinets que em van agradar més que la resta

"El fet de somriure no ha de fer oblidadís el trenc de plor que tots portem a dins"

"El jove Arinsal era el jove a ultrança que convertia la seva poca edat en militància. Era instructiu d'observar els seus esforços per ofegar la simpatia de qué estava dotat amb un aire doctoral que irritava".

...aquesta frase em va encantar per el que jo vaig tenir de "jove a ultrança", i cada vegada que en detecto un ( o una) m'entendreix el cor i aposto per la victòria de la simpatia.

Una mostra del próleg:" Lector amic, ves amb compte. Aquest llibre t'ha d'agradar per tals i tals raons, que si no es fan accesibles al teu enteniment, serà ben bé per culpa teva"

Una petita mostra del que s’ha dit de Pere Calders a la xarxa, no és primicia, però és interessant

Biografia UAB

Un blogaire

El que va dir ell en el seu moment

cuestionario proust

A El correo catalàn i aTV3

El que n’ha dit la seva fanilia.

El meu avi a TV3

per aqui hi trobareu que diu el seu fill gran, en Joan: "El conte predilecte del meu pare, per mi de llarg, és Ronda naval sota la boira.... I és dels que han tingut menys èxit. No ha tingut èxit, i jo el trobo genial. ......."

Vida i llibres. Corazón tan blanco

2008-10-24T17:46:00.008+02:00

A vegades hi ha llibres , o fragments, que són el mirall d’un bocinet de la teva vida.

Jo tenia una amiga que vivia a 600 km de la meva ciutat. Les nostres families eren amigues i de petites ens veiem aproximadamente un parell de cops l’any. D’adolescents vem començara a viatjar soles i ens visitavem sovint. Després van venir les respectives parelles, casaments i criatures, més o menys al mateix temps. El ritme de visites va afluixar, pero no van parar mai, ens escriviem ( cartes de debó, de les que poses en un sobre i confies a una solitària bústia de carrer) i sobretot, parlavem per telèfon.

Un estiu em van deixar “ Corazón tan blanco” de Javier Marias. Va ser el meu primer Marias, i em va encantar tot ell: la història de família, el personatge, la manera d’enfocar les coses, el fet de que a vegades fos políticament incorrecte… , Quan vaig arribar a a pàgina 161, hi vaig trobar un paragraf que reflectia al meva amistat al llarg dels anys amb la meva amiga Cecilia

" .. también nos echamos de menos (vagamente de menos) cuando no estamos juntos, una de esas personas (en la vida de cada cual hay cuatro o cinco, y de ellas se sufre en verdad la pérdida) a las que uno está acostumbrado a informar de lo que le ocurre, es decir, en las que uno piensa cuando le sucede algo, divertido o dramático, y para las que uno acumula hechos y anécdotas. De buena gana se aceptan reveses porque van a relatarse a esas cinco personas. "esto tengo que contárselo a Berta", piensa uno (pienso yo, muchas veces)"

Al cap de poc temps, la Cecilia va tenir un càncer i va morir, i si, és una d’aquelles persones que de debó trobo a faltar. Em va costar temps deixar de pensar ” això li explicaré a la Cecilia i ens pixarem de riure”, amb el temps ho he assumit, però cada vegada que he rellegit Corazón tan blanco ( que ho he fet un parell de vegades ) no he pogut deixar d’associar-lo a Cecilia.

El que s’ha dit de Corazón tan blanco a la xarxa

Lectors
Canalok
Linkara
Portalmundos

En un blog
Perdida entre libros

Bibliografia
Pàgina de Javier Marías

Què dir de’n Javier Marias?

2008-10-19T16:55:00.010+02:00

Jo, tot el que puc dir és que em fascina, he llegit molt del que ha escrit i no me’n canso.
M’agrada la seva capacitat perquè et posis a la pell dels protagonistes d’una manera molt subtil. Et va acostant, de puntetes, als personatges per diferents punts de vista, i sense adonar-te, t’atrapa el personatge i ja te l’has fet teu.
M’agrada perquè és transgressor amb el llenguatge, amb la puntuació i amb la manera de mirar-se les coses. M'agrada i perquè aconsegueix transmetre alguna cosa, que, al cap i a la fi, és el que compta pels lectors . Jo llegeixo Javier Marias i m’emociono, somric, tinc por, em fa pensar en coses que m’han passat, en coses que he pensat . M’agrada i m’ho passo bé.

Sembla ser que Javier Marias divideix opinions, o t’agrada molt o no passes de la pàgina 10. M’he trobat amb amics amb qui normalment comparteixo gustos literaris a qui no els ha agradat gens.... cosa de gustos, ves. Potser és que si un busca una novel•la on hi passin coses, Javier Marias no és el seu autor: l’acció no és mai l’actor principal a les seves novel•les. Sempre hi ha un fil argumental que és l’excusa per divagar en diferents direccions, per analitzar situacions i personatges, en definitiva per passejar-te per un abisme de món on s’hi retrata el fons de l’ànima.

I aqui us deixo alguns enllaços, cap d'ells novetat
La seva pàgina

El que ha dit en Javier Marias
El semanal
El Pais

Una crítica ferotge que no comparteixo.
La fiera literaria

En Manzano, els Pinyols i alguns savis i erudits .

2008-10-16T14:14:00.005+02:00

M’agrada el programa de l’Emili Manzano al C33: M’agrada la seva simpatia i respecte vers convidats i col.laboradors. M’agrada la seva mirada sorneguera, amb la que s’acomiada cada dijous i amb la que sembla, fins i tot, que li sàpiga greu deixar-nos fins la setmana següent. I m’agraden altres coses que ha fet. Tinc pendent de llegir el seu Pinyols d’Aubercoc. Sembla que l’hauré de comprar, ja que a la biblioteca no el tenen.

Mentre el llibre no arriba, us deixo un parell d’enllaços relacionats amb l’Emili Manzano. Si, ja ho sé, no són novetat, però si llegissim només novetats ens perdriem literatura de la bona

El que ha dit en Manzano...

.. mentre entrevista a Rosa Regàs

Clica l'entrevista

D’aquesta entrevista em va agradar molt la distinció que fa entre savis i erudits a la introducció. Ell és, sens dubte, un savi, amb molta traça quan es troba devant d’un erudit, tal com ha demostrat manta vegades a l’hora del lector.

... mentre l'entrevisten a Vilaweb

Clica l'entrevista

El que han dit altres

No sé si ja està tot dit dels Pinyols de l’Emili Manzano, però si que he trobat una bona pila de ressenyes de blocaires i periodistes, tots entusiastes tant per l’us del llenguatge com per la dolçor de les històries. Segur que quan el llegeixi, també el trobaré magnífic, i si no és així ja us ho faré saber. De moment no seré jo qui afegeixi encara més lletra, us remeto al que he anat trobant.

Algunes ressenyes del pinyols

RBA

Bloc L'ombra de l'atzavara

Bloc de Joan Perelló

Bloc que el llegir no emffaci perdre l'escriure

Bloc Des dels Alfacs

Bloc de David Figueres

I d'altres que en deu haver......

Em declaro quellegista

2008-10-13T18:26:00.004+02:00

Em declaro quellegista. He trobat en el QL? ( un forum de llibres i de lectors) la mesura justa del necessitava. Hi puc deixar la meva opinió dels llibres que llegeixo, recomanar, antirecomanar, i també llegir la opinió de molta altre gent que han llegit i remenat llibres molt més que no pas jo

He descobert gent amb gustos literaris semblants als meus, i seguint les seves recomanacions, he conegut obres i autors que potser mai hauria llegit. He rellegit i recordat altres obres que tenia oblidades i que m'han fet reviure altres èpoques de la meva vida. He remenat els llibres que tinc a casa, buscant referències que demanava algun altre quellegista, m'he trencat els banyes intentant resoldre la superpregunta...
Confesso que des de el 23 d'abril, data en que es va obrir el QL?, llegeixo i remeno molts més llibres que no pas abans.

Feia temps que volia encetar un blog per compartir el que llegeixo amb altre gent que li agrada llegir i remenar llibres. Però el temps és limitat i ens l'hem d'aministrar. Ara l'enceto: avui dia per obrir un blog no cal ser un geni de l'hiperespai , però li auguro un futur incert i irregular. Per mantenir-lo cal ser un bon administrador de temps i energies, i en això no em declaro destre

Potser aqui acabaré recollint els comentaris i impressions que vaig deixant en el QL, o potser no. De moment queda obert el blog, un de tants.